Una mirada antropològica als rituals peul

Durant aquest gairebé 11 mesos que porto vivint a Senegal he tingut la sort de poder compartir les quatre celebracions més importants del poble peul o fulbe: el bateig (denabu), el ritual de la iniciació (sunningol), el casament (pera) i, per últim, l'enterrament (fatunde).

Per algú forani com jo, no coneixedora d'aquesta cultura, totes aquestes cerimònies se li poden fer maratonianes, eternes i força incomprensible, sense entendre quan, com i per què comença una o altra fase. La clau és comprendre que en tots els esdeveniments occidentals, el temps juga un paper clau. Hi ha un programa, a vegades fins i tot massa estricte, que cal seguir. Aquí els rituals també es regeixen per una sèrie de normes, però el concepte del temps no hi és. Es menja quan s'ha acabat de cuinar, no a tal hora, es reben els convidats quan aquestas arriben, a l'hora que sigui.

Si bé l'Islam és la religió majoritària entre els peul, hi ha una forta convivència d'aquesta religió amb l'animisme i tradicions ancestrals, que s'ha mantingut al llarg dels segles, després de la conversió a l'Islam. Un exemple d'això és el gri-gri, un amulet que se li dóna al bebè acabat de néixer, fet de cuir, que durà fins que sigui gran, o bé l'ús de marabús, una espècie de bruixots, utilitzats per curar malalties o fer encanteris per donar sort.

• Denabu

El nadó no es considera un més entre els vius fins que no han passat 8 dies des del seu naixement. Durant aquest període tots els nens i nenes s'anomenen 'Xupi'. És llavors quan serà batejat per l'imam, mitjançant una canya de bambú, i se li rassurarà tot el cabell. Aquest li atorgarà un nom escollit pels pares, en funció del dia de la setmana en que hagi nascut, seguint els preceptes de l'Alcorà. És habitual que un no conegui quin dia, mes o any va néixer, però en canvi, sàpiga quin dia de la setmana va ser.

La Youma i el Mamaia, el dia del seu bateig.

Tots els convidats al bateig duen alguns regals pel bebè, que normalment són pastilles de sabó o pols de talc. La família donarà algunes monedes als assistents com a compensació.

Com en totes les grans celebracions, grups de dones s'organitzen per cuinar grans bols de thieb, a base d'arròs. Com a particularitat, en els batejos es cuina thiobal, una bola rodona i seca, feta amb mel i pols d'arròs.

Convidats al bateig del Mamaia. Bols amb thiobal.

•  Sunningol

Un fet molt important en la vida d'un noi és l'entrada a l'edat adulta, marcada per la festa de la iniciació, a l'edat d'uns 12 anys. Durant la nit fan festa grossa fins ben entrada la matinada. Van a la cascada de Yurne Betive, a rentar-se, i se'ls fa córrer i ballar al ritme dels tam-tams. Després se'ls rapa el cabell i se'ls circumcida.

El matí següent es menja un bon tiberi i els convidats saluden als nens, que romanen asseguts, a part de la resta de la gent, amb una camisa blanca i una tela que els cobreix de la cintura als peus. Ho fan a través d'un pal, ja que s'ha d'evitar tocar directament una dona que tingui la menstruació.

Nens circumcidats, amb evident cara de dolor.

Repartició de thieb en bols per tots els assistents.

Sovint, aquí he escoltat equiparar la circumcisó masculina amb l'ablació del clítoris. Tot i que la mutilació genital femenina sigui penada i públicament no es reconegui, se segueix produïnt, sobretot a les zones rurals i aïllades. No existeixen mecanismes per implementar la llei. L'ablació del clítoris i el lligament de llavis superiors i/o inferiors segueix duant-se a terme d'amagat, tot i que en menur mesura que en el passat. Algunes noies, abans de casar-se, van a descosir-se els llavis per tal de poder mantenir relacions sexuals.

Efua Dorkenoo, una ghanesa pionera en la lluita contra la mutilació genital femenina, defensava que la vertadera raó de ser d'aquesta és perpetrar l'estatus de les societats patriarcals a través del control de la sexualitat de la dona. En aquest sentit, recomano l'estudi de Save the Children sobre aquesta xacra, que a Senegal tindria una prevalença del 20%.

En tot cas, aquest tema seria motiu d'una entrada sencera!.

• Pera

La societat peul és patrilineal, patrilocal, endogàmica i poligínica. Així doncs, la dona que es casa se’n va a viure a la casa de l’home, encara que sigui a algun poble o ciutat llunyana. La noia es sol casar amb algú del mateix llinatge, per línia paterna, i cada home es pot casar amb 4 dones, màxim que marca la constitució de Senegal.

Generalment, existeix una diferència d’uns 10-15 anys entre la noia i el noi. A l’edat de 15 any les nenes es casen amb homes que gaudeixen d’independència econòmica, al voltant de 25 o 30 anys generalment, i que hagin estalviat prou com per poder pagar tot el que comporta un casament.

La Kumba es va casar la setmana passada a Nandoumari, a l'edat de 15 anys, amb un cosí de 28, que viu a la ciutat de Tambacounda.

Abans de la cerimònia, el futur marit regalarà molts vestis (entre 12 i 30!) a la futura dona, així com sabates i altres complements. També durà sacs de blat de moro, fonye, arròs, te, sucre... i diners en metàl·lic (entre 65.000 i 150.000CFA) pel pare, mare, germans i avis d’aquesta. Abans també es regalaven vaques, però cada cop es va perdent més aquesta tradició.

Tot i que la llei prohibeix el matrimoni forçat, a Senegal encara es produeix i molt, sobretot a les zones rurals. Ben sovint són les famílies qui acaben acordant els matrimonis, moltes vegades entre cosins de primer grau. Si no, és l’home qui parla amb la família de la noia per demanar la seva mà i el període de festeig no és gaire llarg. I un fet curiós: si una noia es queda embarassada abans de casar-se, no tindrà dret de casar-se amb el pare del fill i s'haurà de casar amb algú altre.

La nit abans de la boda duran la futura esposa fins a una casa propera a la de l’home sense que toqui a terra, és a dir, a l'esquena o, si el desplaçament és llarg, en bicicleta. La dona només podrà anar-hi caminant si està divorciada.Això serà anunciat amb trets a l'aire (sunguf fetel).

Els dies de casament són dies d’alegria per tot el poble. La dona es vesteix de blanc, totalment coberta de cap a peus i únicament dins de casa es pot alliberar del vel de la cara. És acompanyada per totes les dones del poble fins la casa del marit. Durant la cerimònia s'ha de mantenir seriosa i no pot somriure en cap moment.

La futura esposa, coberta completament i vestida de blanc.

Grup de dones acompanyant la núvia a la casa del marit.

Es cuina per a tot el poble, amb ingredients donats pel marit, i després comencen els balls amenitzats per griots, que toquen instruments tradicionals, on només hi participen dones.

Dones ballant al ritme dels griots.

Un dels fets que més criden l'atenció dels casaments d'aquí, per algú que no n'hagi presenciat cap abans, és el poc protagonisme que tenen els autèntics protagonistes. Es tracta més d'una celebració del poble i per al poble, que no pas un festeig per l'unió de dues persones. No hi ha cap moment clímax en públic en que es vegi l'home i la dona junts, sinó més aviat el contrari; durant tot l'esdeveniment, se'ls veu per separat.

Les noies són criades per assolir l'objectiu de casar-se i ser mares de molts fills. Creixen esperant el dia de la seva boda i la majoria no gaudeixen de la llibertat per triar el seu futur perquè no han tingut l'educació necessària per fer-ho i no coneixen altres opcions. Cada vegada més, comença a haver-hi noies que es neguen a un casament precoç i que demanen seguir estudiant, però en entorns tan rurals i sense recursos com Nandoumari, no hi ha noies de més de 16 anys que no estiguin casades.

Amigues de la núvia el dia del seu casament, vestides amb els millors complets.

L'endemà del casament, la dona i l'home passaran la nit junts per primera vegada. Una dona del poble s'encarrega de comprovar si la noia ha arribat verge al matrimoni. Si és així, serà festejat i la família d'aquesta rebrà obsequis. Si no, serà viscut com un deshonor.

• Fatunde

Un cop es té notícia d’una defunció, el dolor sotmet a tot el poble. Es comencen a sentir els plors de la família i l’activitat es paralitza. Tothom, a excepció dels nens i nenes, es desplaça fins la casa del difunt, lloc que esdevé el centre neuràlgic de les pregàries. Les dones es cobreixen el cap i les espatlles amb mocadors i ben aviat arriben les ploramorts (wayagol), un grup de dones que duen mocadors blancs, que són les qui regulen quan i com es plora. La mostra explícita dels sentiments no està ben vista en aquesta societat. De fet, el Pulaanku, el codi de normes, comportaments i valors socials que comparteixen els fulbe, gira entorn a la vergonya. Així doncs, es busca un control de les emocions i les necessitats corporals. 

Es donen quatre dies de marge per anar a donar el condol als familiars, i la gent es desplaça a peu des de pobles situats a bastants quilòmetres per tal de donar les seves condolències mitjançant un <<amunitike>> i la donació d’una petita aportació econòmica (1.000 o 2.000 CFA = 1,5-3 €), segons les possibilitats de cadascú.

Mentre les dones es queden a casa, els homes preparen la sepultura (gaburu) al mort al cementiri del poble. Només ells assistiran a l’enterrament.

El dol es viu d’una manera molt diferent segons qui hagi traspassat sigui un home o una dona. Si el difunt és un home casat, ja fos amb una o més dones, aquestes han d’estar 8 dies recloses a casa. Només altres viudes les poden visitar. Durant els següents 4 mesos, la dona/es del desaparegut hauran de dur un vel blanc en honor al difunt i ningú podrà tocar-les. Evitaran també les tasques domèstiques. Finalitzat aquest període, es celebra una última cerimònia, en que es desprenen d’aquest vel, fet que simbolitza l’aprovació per cercar un nou marit, que normalment serà un altre germà del marit que la pugui mantenir, generalment el més gran. 

Pel contrari, si qui ha mort és una dona casada, el marit passa un període de reclusió a casa de 2 setmanes. Quan aquest període acaba, s’afaita el cap. Si té altres dones, ha d’abstenir-se de tenir activitat sexual amb elles fins finalitzat el temps de dol, 4 mesos després.

Les festes, els rituals i les celebracions posen al descobert valors en les que viu i es desenvolupa una societat. Espero que amb aquests petits retrats dels ritus que he viscut aquí us hagi acostat una mica més al poble fulbe. A vegades es fa molt difícil no jutjar i simplement observar, deixar fer i no intervenir. Fins a quin punt respectar la diferència o senyalar la injustícia i lluitar pel canvi?

Futbol en un racó de món

Una de les primeres preguntes que em van fer a l’arribar a Nandoumari va ser: Barça o Real?. Òbviament, no hi va haver cap dubte en la resposta. El més sorprenent és que aquí tothom té clar a quin dels dos eterns rivals dóna suport i es tracta una posició innegociable. Moltes vegades em qüestiono què haurà fet que algú sigui madridista o culer. Si bé a casa nostra, l’afició normalment ve de família, en què es basa un nano d’aquí per decidir ser del Madrid o del Barça?. És curiós, ja que sovint imiten l'afició del voluntari que arriba, però en el meu cas, el meu germà és merengue i no hi ha qui ho canviï!.

Aquí tothom duu samarretes d’equips de futbol europeus, predominant les del FC Barcelona i Reial Madrid, però també del Chelsea, el Milan, el Manchester City o el Paris SG. Alguns models s’acosten molt als originals, mentre que d’altres no poden amagar la mala qualitat de la còpia. És molt fàcil adquirir una d’aquestes peces; al lumo, mercat dominical, de Dindéfélo n’hi ha per triar i remenar. Però si no hi ha la possibilitat de comprar-ne, cap problema, qualsevol samarreta es pot acabar “tunejant”. Així doncs, és usual veure nanos que duen escrit amb boli ‘CR7’, ‘Özil’ o ‘Messi’ a la seva indrumentària. El més graciós és que la majoria d'aquests nens mai han vist jugar aquests jugadors i ni tan sols saben quina cara tenen!.

Cada tarda, al voltant de les 18h, nens i joves es reuneixen a les afores del poble, ‘ka terrain’, al camp de futbol, per jugar a ‘ballon’. És un descampat de pedretes i sorra ferrosa i superfície desigual, on és imprevisible saber cap on botarà la pilota. Fins i tot hi ha un arbre al bell mig que ben sovint entorpeix el joc o, en el millor dels casos, és utilitzat per fer alguna paret per despistar al contrincant. Les porteries estan fetes a base de troncs i canyes de bambú, i la seva base consisteix en pedres agrupades.

L'arbre que presideix el camp de futbol de Nandoumari.

La porteria del camp de futbol de Nandoumari.

Mentre el grup d’adolescents ocupa el camp principal, els nens més petits juguen al camí adjacent, amb una petita pilota feta a base de gomes enrotllades, i on no les porteries es cenyeixen a l’espai entre dues pedres.

Grup de nens que juga cada tarda a futbol, al costat del camp de futbol.

Una de les coses que em va sorprendre més a l’arribar aquí, potser no va ser tant la passió pel futbol, de la qual ja n’era més o menys conscient abans de venir degut als mitjans de comunicació, sinó més aviat la capacitat dels joves per estar informats de l’actualitat futbolística, tot i la manca de recursos.

Nandoumari és un poble d’uns 350 habitants, amb nuclis disseminats, situat dalt d’un altiplà, a tocar de la frontera amb Guinea. Aquí no hi ha  electricitat ni aigua corrent, cap casa compta amb televisió, només hi ha certs punts de cobertura de telèfon i la senyal de la ràdio no arriba bé a tot arreu. No obstant això, els joves estan al cas dels últims resultats de la Champions, dels fitxatges de l’estiu o del pichichi de la Lliga espanyola.

Els adolescents més aficionats, quan hi ha partit, es desplacen a peu fins a Dindéfélo, a baix de la muntanya, a uns 6km. Allà, solen anar al poste de santé, on hi ha un petit televisor amb accés a Canal+ al voltant de la qual es poden arribar a congregar un centenar de persones, tal com va passar a la última final de la Champions League [Crònica al blog del Xabi]. També hi ha tres o quatre cases particulars que gaudeixen d’aquest aparell i de plaques solars, i qualsevol que vulgui anar-hi a veure un partit hi és benvingut, encara que en un petit menjador sense ventilació s'hi acabi aplegant una trentena de persones!. A vegades també van en bicicleta fins a Sahoro, ja a Guinea, on una família té un petit televisor.

Aficionats reunits al poste de santé de Dindéfélo. Final de la Champions League, 24-05-14.

I si no hi ha la possibilitat de veure’l en directe, sempre es pot tirar de ràdio –vaig poder escoltar un clàssic per RNE Internacional- o de mòbil. El codi #555# et permet accedir a qualsevol estadística de les lligues europees o de campionats mundials.

Escoltant el clàssic de Lliga per RNE, març 2014, a Badiari.

He arribat a tenir discussions sobre quantes lligues ha guanyat l’Atlético de Madrid al llarg de la seva història o sobre el nombre de gols de Neymar a la Lliga, jo tirant de memòria, i ells de #555#!. Algunes nits, després de sopar, alguns amics del poble, com l’Alseini, el davanter centre de Nandoumari i molt culer, o el Djibril, el segon porter de l’equip i súper madridista, vénen a casa a fer petar la xerrada i discutim sobre quin o altre jugador ens agrada més o qui creiem que guanyarà la Lliga. 

Alseini i Djibril, uns autèntics aficionats al futbol.

Aprofitant aquest furor pel futbol, el mes d’octubre passat l’IJGE, a proposta del Xabi Rodríguez, del Departament Socioeconòmic [aquí entrevista a SER Catalunya], va iniciar el Campionat de Futbol de les Reserves Naturals de Dindéfélo i Goumbambere, amb l’objectiu de donar a conèixer les funcions d’aquestes àrees protegides entre la població i despertar un sentiment d’orgull per tenir el privilegi de viure en un lloc així.

En aquesta competició hi participen 16 equips, pels 18 pobles que conformen les dues reserves, i cada dissabte els camps de futbol repartits per ambdues àrees s’ambienten per l’ocasió: la gent del poble s’hi acosta a animar i les noies llueixen els seus millors vestits. Els jugadors s’han de desplaçar a peu o en bici fins el terreny on toqui jugar, encara que a vegades pot estar a uns 10km de distància. Per aquest torneig han pogut estrenar pilotes i equipacions, donades per Qatar Foundation, Esport Solidari Internacional i per l’escola donostiarra Santo Tomás Lizeoa. Fer arribar tot aquest material fins aquesta regió aïllada no ha estat fàcil; cada vegada que algun voluntari ha viatjat des de Dakar, ha dut amb ell alguna caixa ben plena. No obstant, els jugadors no compten amb el calçat adequat i sovint utilitzen sandàlies de plàstic amb o sense mitjons. Els banderins del linier són branques d’arbustos i el terreny de joc s’acaba quan topes amb els aficionats o amb la vegetació.

Àrbitre assistent de l'últim Nandoumari-Afia.

Noies assistents al Nandoumari-Afia.

Després d’haver presenciat un parell de partits d’aquesta competició, he detectat certes similituds en les maneres de jugar dels equips. Primerament, la pilota va més per l’aire que per terra i el joc és molt físic. L’Antares, voluntari a Nandoumari, forma part de l’equip del poble i està intentant introduir idees tàctiques, per tal que els jugadors no vagin amunt i avall darrere la pilota sense solta ni volta, així com treballar les jugades d’estratègia. Si bé els futbolistes a priori tenen clar quina posició ocupen al camp, a la pràctica, s’obliden una mica de la pissarra. 

Onze titular de Nandoumari, en el partit contra Dande.

No obstant, intenten imitar al màxim els esportistes famoso.: Un corre com Cristiano Ronaldo; d’altres equips practiquen rondos per escalfar simulant l'estil Barça, però amb el porter al mig i els altres 10 al voltant, de manera que els jugadors de camp poc acaben escalfant; quan algun es fa mal i cau a terra, li estiren la cama cap amunt com si tingués rampa, com veuen fer a la tele, sense saber que si pateix alguna lesió això el perjudicarà més encara... I sovint, es queixen del reglament per desconeixement.  

Jugador de Nandoumari lesionat en el darrer partit contra Afia.

Les particularitats del lloc són evidents i les problemàtiques que sorgeixen al llarg de la competició, ben singulars: equips que intenten fer jugar futbolistes d'altres pobles, infringint el reglament, o bé equips que no es presenten a la cita degut a enterraments o per no conèixer el dia del partit. En qualsevol cas, la resposta de tota la població davant d'aquesta iniciativa ha estat molt bona. El torneig està en boca de tothom i, de fet, coneixen el Xabi com a "Xabi FIFA". Els equips que es troben més lluny, a la reserva de Goumbambere, li fan arribar les actes dels partits a través de missatgers que li donen cartes a nom de "monsieur mon amie le blanc" mentre va pel carrer. 

La final del Campionat de les Reserves Naturals de Dindéfélo i Goumbambere tindrà lloc el mes de desembre, en format Final 4, essent les semifinals i la final en el mateix cap de setmana. Els aficionats tindran la sort de poder-ne gaudir amb vistes a un paisatge espectacular que cap estadi del món pot oferir, l’hàbitat dels ximpanzés, un lloc que el futbol està ajudant a protegir.

Ari nyame!

Si abans de visitar Senegal algú busca l’apartat de gastronomia a la guia de viatge, llegirà que la cuina senegalesa és una de les més diverses de tot el continent africà. El plat més popular és el tiéboudienne, fet a base d’arròs amb peix, salsa de tomàquet i acompanyat amb verdures locals. També hi ha la seva versió amb carn de vedella i llavors rep el nom de thiebou yapp. Una altra recepta senegalesa molt apreciada és el pollastre yassa, marinat amb suc de llimona amb una bona quantitat de cebes a rodanxes, pebre i sal, i després cuit amb la marinada, sempre acompanyat amb arròs blanc.

És fácil trobar aquests plats a les regions de costa, on el peix és abundant, però a l’interior, on jo visc, el tiéboudienne es serveix sense peix -l'únic peix que es pot trobar per aquí és esquifit, sec i salat i amb bastanta mal aspecte- i amb més escassetat de verdures, i ben sovint només va acompanyat de ceba i alguna peça de carn (o venes de cabra). I el més important de tot, es tracta d’un plat que es cuina només en les ocasions especials, com ara batejos o casaments.

Thieb servida en un bateig (denabu), amb venes de cabra al mig.

El plats de cada dia giren al voltant de tres ingredients: l’arròs (maaro), el blat de moro (kaaba) i el cacauet (tiga), que alhora són els productes més cultivats en els camps. També cultiven mill fonio (fonye), un cereal molt apreciat, que solen vendre al mercat dominical (lumo) per obtenir ingressos extra, però que també es mengen a vegades. I per últim, també cultiven niebé, les mongetes seques/fesols locals.

Fonye deixant-se assecar al Sol.

A casa meva, normalment dino arròs o dapa (una massa feta a base de blat de moro aixafat i barrejat amb aigua) amb maafe tiga, salsa de cacauet. Aquesta pot anar acompanyada d’hortalisses com ara pastanaga, ceba (basalle), albergínia i jakatu i es pot cuinar amb o sense oli de palma (nebban). Aquest és de color vermellós, té un gust molt fort i fa la digestió una mica difícil. A mi m’agrada molt més el maafe senseoli de palma i com més verdures hi hagi, millor. L’oli de palma és un producte que no està a l’abast de totes les famílies, de manera que només n’utilitzen a vegades. D’altres, per preparar el maafe tiga empren taku (quimbombó, en castellà), que li dóna una consistència més viscosa. En rares ocasions, es poden afegir peces de pollastre al maafe.

Dapa i maafe tiga.

Maaro i maafe tiga.

Una altra variant d’arròs amb cacauet és el nyancatan, d’elaboració més fácil i ràpida, ja que es tracta d’arròs blanc amb pols de cacauet i, amb sort, també ceba.

Nyancatan.

Per sopar, el plat més habitual és el lacciri hakko, una espècie de cuscús amb salsa de fulles. Aquest plat pot resultar exquisit o bé insípid, en funció de qui el cuini i quines fulles utilitzi. A casa meva tinc sort, ja que la salsa és molt espessa, amb fulles molt gustoses (i a vegades també hi afegeixen niebé) i trobo que és un àpat molt adient per sopar, ja que és força lleuger.

A l'esquerra, lacciri, a dalt, la salsa de fulles (hakko) i a la dreta, tot barrejat.

Hi ha molts altres plats que es cuinen en aquesta regió, però jo no els menjo gaire sovint: el gossi guerte (arròs amb pols de cacauet, llet i sucre), el kosan (fet a base de llet fermentada, essent un plat que o t’encanta o detestes) o l’arròs amb maafe sauce (amb oli de palma com a salsa i galets de pasta per condimentar).

Per esmorzar, jo normalment menjo pa (el duc de Dindéféllo o, amb sort, el forner de Nandoumari a vegades en fa) amb algun producte comprat (Chocopain, oli i sal, formatgets, mantega, mel…). I per beure, llet o cafè, sempre en pols. A casa meva, per contra, solen esmorzar lacciri hakko, el mateix que sopen. El pa, tot i no ser car, esdevé un producte ocasional; una barra al meu poble costa 100CFA (15 cèntims d’euro) i a Dindéféllo (125CFA, 20 cèntims d’euro).

La majoria de productes que s’utilizen per cuinar són obtinguts de les seves terres. Però quan s’acaba l’arròs, per exemple (els seus cultius no produeixen prou com per abastir-se per tot l’any),  inevitablement han de comprar-ne sacs a Kedougou o a Dindéféllo. Pel que fa a les verdures i hortalisses, a Nandoumari hi ha un hort, posat en marxa per l’ONG Yakaar Africa, i en època seca és posible trobar fins i tot enciams frescos, i ara, durant l'estació de pluges, al voltant de les cases hi ha tomaqueres, hi creixen albergínies… I també van al bosc a buscar fulles per fer el hakko a vegades!. Curiosament, un dels productes comprats que no pot faltar mai en un plat d’aquí, és el jumbo, les pastilles Maggi que utilitzen per enriquir el gust dels seus plats, molt més utilitzat que la sal (landan)!. I també és molt usual afegir picant al menjar, un cop ja està cuinat, just abans de consumir-lo.

Albergínies creixent al pati de casa.

Així doncs, la majoria d’àpats aporten bàsicament glúcids i trobo bastant a faltar la fruita. Si bé a Kedougou és possible comprar pomes, aquí t’has de conformar amb la fruita de la temporada. Quan vaig arribar, era època de papaies. Després, a l’abril-maig, va ser la de mangos. Tots aquests arbres fruiters estan plantats pel poble i constantment t’ofereixen les seves fruites, ja que n’hi ha a dojo. I la setmana pasada el bananer del meu pare va donar plàtans per tot el poble!. Va ser un autèntic plaer menjar-ne!. El problema, en aquests casos, és que en pocs dies t’has d’acabar el mateix tipusde fruita, abans que es faci malbé. També és habitual agafar fruits del bosc, com ara el lare o el goumbambe, però tal com vaig explicar en una entrada anterior, s’entra en competició pels mateixos recursos tròfics utilitzats pels ximpanzés de la zona.

Plàtans del bananer del meu pare.

En qualsevol cas, la varietat gastronòmica de Nandoumari està molt més limitada que a Dindéféllo, lloc on hi ha botigues i parades de verdures. També hi ha tanganes on un pot comprar-se un entrepà de truita (morso emburu omelette), demanar un plat de patates fregides amb ou dur i tomàquet (pompiteeri, bofo defade et tamaati), un entrepà de niebé (morso emburu niebé) o bé un plat d’espaguetis. I ara és época de piya (alvocat) i un entrepà d’això amb ceba i tomàquet resulta deliciós!.

Sigui com sigui, el que és comú per tota la regió és asseure’s tota la família (i veïns, sovint) al voltant del mateix bol i menjar amb la mà dreta (a no ser que siguis esquerrà, ja que la mà esquerra s’utilitza per rentar-se després d’anar a la lletrina). Normalment, dones i fills petits mengen en un bol, i homes i nens ja grandets, en un altre. A cada membre li pertoca una part limitada del bol, es bolca la salsa al mig, i després cadascú s’ho barreja al seu gust. A mesura que el bol es va quedant buit, es va afegint arròs o lacciri, que s'intenta repartir uniformement per tot el recipient, o bé la salsa.

Els peul són gent molt hospitalària i és costum convidar a menjar a tothom que estigui a prop en el moment d’iniciar l’àpat amb un: ari nyame (a l’hora de dinar), ari catxitare (a l’hora d’esmorzar) o ari hirtude (a l’hora de sopar)!. Per refusar la invitació, s’ha de dir: mi haari (estic tip), però si t’ho repeteixen diverses vegades no pots fer el lleig i t’has d’acostar a menjar una mica. 

Abans de fer la primera cullerada, estant tots al voltant del bol, algú diu: Bismillahi (una espècie de “bon profit” però en nom de Déu) i llavors ja es pot començar. Quan et vols retirar, perquè ja estàs tip, et diuen beydu seera (menja una mica més). Se sap quan un està tip realment i ja no menjarà més, quan es gira una mica i es queda de costat al bol. És comú tirar-se rots durant o després de menjar i es respon amb un albarka!.

Una de les bromes més recorrents, quan arribo a casa del camp afamada i dic: mido welaa (tinc gana), és: nyiiri alaa (no hi ha menjar), i jo dic: na gonga (no és veritat) i acaben rient i acostant-me el bol. Per dir que un plat està bo es diu: no weli, mentre que si no t’agrada: welaa!.

El procés d’elaboració dels plats és llarg, ja que els ingredients no vénen processats. Per fer una dapa amb salsa de cacauet a l’hora de dinar, per exemple, la nit anterior, després de sopar, dones i nens es passaran l’estona xerrant mentre pelen cacauets (fusugol). Una de les coses que em va cridar més l’atenció el primer cop que ho vaig veure, és el fet que aboquen l’esclòfia i la propia llavor en el mateix recipient (horde) i llavors sacsegen la safata per anar separant els dos elements i acabar llençant les esclòfies a terra. L’endemà, les dones es passaran una bona estona, ben sovint amb altres veïnes i amigues, aixafant el blat de moro en uns grans morters (unugol). Llavors, la pols obtinguda encara s’haurà de passar per un sedàs (tami) i barrejar amb aigua (ndyan) per obtenir la massa. Després, caldrà anar a la cuina, una estança amb sostre de palla i parets de vegetació trenada, a cuinar (defugol) amb llenya i carbó. Properament penjaré la recepta completa, que consta de molts passos!.

Les dones de la meva família, fent l'unugol.

La neene Fatou Mata cuinant acompanyada de l'Aissatou.

Una altra costum molt arreglada a tot Senegal és la de beure te (ataya), procés que porta hores. El te verd xinès, que ve en paquetets i està monopolitzat per la marca Gazelle, es fa en tres tongades, obtenint-se cada vegada un te més ensucrat. Preparar el te és una excusa per reunir-se tots plegats i xerrar mentre es deixa escalfar dins la tetera i després es barreja i es refreda fent-lo passar d’un gotet a l'altre.  

L'Elena, una companya de l'IJGE, ha esdevingut una experta en preparar atayes.

Després de 8 mesos aquí i de tenir una alimentació bastant monòtona, si bé és cert que enyoro la fideuà del meu pare, el pa amb tomàquet i embotit, un préssec o un tall de meló, o menjar-me un iogurt ben fresc de la nevera, acostumar-me a l'alimentació d'aquesta regió no m'ha resultat tan complicat com m'esperava. Suposo que el fet d'arribar del camp amb gana i ser tant de vida, han propiciat que mengi molt i de gust. A més, les meves mares i germanes, tot i cuinar només 4 o 5 plats, ho fan bé i això és molt important.

En qualsevol cas, estant aquí,en un racó del Senegal, aquestes frases fetes tan catalanes, han pres tot el significat del món:

Amb molta gana no hi ha pa dur.

Ser més llarg que un dia sense pa.

Qui no té tall, rosega els ossos.

L' arròs fa el ventre gros.

On mengen dos, mengen tres.

I ja ho sabeu, si veniu per aquí, tots tindreu un bol a terra!. Ari nyame!